2017_
On n’est jamais en équilibre. Tout dans le monde entier est en déséquilibre et on cherche l’équilibre. Mais nous savons que ce n’est pas possible parce qu’il y a toujours le mouvement qui cause le déséquilibre. Et le mouvement c’est la vie.
Sanja Kosonen
Com a fotògrafa tinc un especial interès en el món del circ, sobretot en allò subtil i ambigu d’aquest art: les formes de comunicació entre els artistes durant les pràctiques, el llenguatge sensorial i corporal, les emocions, les caigudes, els moviments de desequilibri, els silencis de la suspensió i la por. Són moments de transició on es juga amb els propis límits i que observo com una posada en escena.
Conèixer la vulnerabilitat del circ i comprendre-la com una fortalesa, més enllà de la tècnica, m’ha permès desmitificar el “gran salto” per se i entendre’l com un mitjà per construir un discurs, pensant el circ com una altra manera de mirar i com un llenguatge escènic en si mateix.
L’equilibri és un moviment subtil i fràgil, d’aparent estabilitat, on diferents forces s’encaixen per un instant en un espai efímer i vulnerable a qualsevol altre moviment, i per això mateix no està quiet. Davant l’aparent fortalesa dels cossos de circ em sorprèn que s’hi amagui aquesta delicada labor de recerca de l’equilibri, una indagació que implica transcendir fronteres emocionals, físiques, mentals, individuals i col·lectives, amb tots els riscs que això comporta.
En el circ succeeixen coses extraordinàries de manera habitual, com moure’s a l’aire o caminar cap per avall, i d’aquí en sorgeixen formes orgàniques i efímeres, expressions extàtiques i insòlites. Són accions de passatge que juguen amb la força dels cossos i de la gravetat; i quan un cos arriba a la gravetat zero, en el punt de suspensió del recorregut, és precisament on esdevé l’equilibri, en un instant de transcendència.
Entendre la fugacitat d’aquests moments em porta a observar el circ des de la qualitat transitòria pròpia dels rituals, posant atenció en la sensibilitat de les formes que adopta el mateix recorregut: la mirada preparatòria de dues persones que faran un equilibri de mà a mà, els tempos de moviment que es marquen a través de la respiració compartida, el joc d’articulació entre diversos cossos mentre es comuniquen de manera sensorial, o fins i tot la caiguda.
La possibilitat de caure sempre hi és, però pren una altra presència quan volem anar més enllà del llindar i arribar al punt desconegut, perquè és aquí on apareix el risc. Quan estem en la transició d’un lloc a un altre, d’un moviment a un altre, l’única orientació possible en aquest espai liminar és una aposta a cegues: confiar i afrontar el buit. Enfocar les pors i la incertesa que això genera, així com la inseguretat i els desequilibris, com espais transitoris del camí és una manera de valorar tota la travessa necessària per transcendir.
Per això penso que és interessant donar espai a aquestes interrupcions i observar quines imatges hi emergeixen. Tenir consciència dels obstacles ens manté en alerta, i aquest estat, per si sol, genera una relació harmònica entre diferents elements fins al punt que esdevé una composició espontània. M’he trobat sovint que quan un grup de persones construeix una figura d’equilibri a triple altura, o quan algú es prepara per fer un gran salto, les persones del voltant s’aturen, observen i esperen que l’acció es consumeixi per retornar al ritme inicial. Es produeix un silenci i un respecte davant d’aquesta tensió, com si des del caos tot es disposés per arribar a l’equilibri, en una escolta col·lectiva on tothom forma part del que passa per un instant.
Cada travessa i cada construcció és un ritual fent circ, fins al punt de transformar un espai inicialment desconegut en un lloc habitable on aprendre a respirar, i un cop arribats aquí, marcar un nou llindar. Trobar-nos en aquesta fragilitat ens dona coratge per buscar l’equilibri, i és la inquietud per trobar-lo allò que ens manté en vida.
Exposada a Casal Pere Quart de Sabadell, Casa Elizalde de Barcelona, CC Cotxeres Borrell de Barcelona, Festival Llavors de Balaguer, l’Anònima de Manresa i Acadèmia de Ciències Mèdiques de Sabadell. Premi Festival StripArt 2013 de Barcelona.
